Carrecs del cinema 2.0

DIRECTOR
És la persona que s’encarrega de manera global del projecte, que pot resultar-ne personal. Es pot considerar una de les persones més importants, ja que és qui dóna els vistiplaus i en dóna les instruccions de tot. Tots els aspectes a tractar en un treball cinematogràfics han estat consultats i aprovats prèviament per la figura del director.

DIRECTOR DE FOTOGRAFIA


El director de fotografia és aquell encarregat en tot el relacionat amb la imatge; il·luminacions i enquadraments a realitzar. Pretén aconseguir l’estètica desitjada a nivell visual, tenint influència sobre les decisions en quant a tipus de llum i filtres. D’aquesta manera s’adeqüen els aspectes visuals al projecte.

DIRECTOR ARTÍSTIC
És el responsable de tot el relacionat amb l'art i el disseny. Engloben aspectes de maquillatge, vestuaris, ambientacions, etc. Ha de ser una persona de molta creativitat.


PRODUCTOR EXECUTIU
El productor executiu és el responsable d’aconseguir els diners necessaris per tal d’iniciar el procés de producció de qualsevol projecte. Ha de tenir en compte tots els gestos i buscar-ne finançament.


PRODUCTOR
És la persona encarregada de, un cop aconseguits els diners necessaris pel productor executiu, manejar-los i organitzar-los. Ha de ser un bon negociador ja que s’encarrega d’aconseguir els materials o permisos determinats. S’encarrega també de buscar el personal necessari.

ASSISTENT DE PRODUCCIÓ
L'assistent de producció és l’ajudant del coordinador de producció. S’encarrega de que estigui tot enllestit de cara al rodatge. Per tant, en prepara aquest, buscant localitzacions, material i personal necessari.

GUIONISTA
El  guionista s’encarrega principalment de realitzar el guió a partir de les instruccions proporcionades pel director. És important que estigui disposat a modificar tot el que se’l demani. Ha de complir amb les dades d’entrega de guió.

CONTINUISTA o SCRIPT
És aquella persona encarregada de la continuïtat visual i argumental. Ha de procurar que no es duguin a terme salts o errors que trenquin amb el fil, tant visual com argumental. Aquests poden venir donats com a conseqüència de gravar en dies diferents. Per tant, l’script s’encarrega d’evitar o arreglar tots aquests errors, com ara el Salt de Raccord.

KEY GRIP
És la persona encarregada amb tot el relacionat amb la il·luminació i electricitat. És el tècnic que s’ocupa de les instal·lacions elèctriques. És es responsable, a més, de moure la dolly on va la càmera.

STUNTMAN
És aquella persona substituta d’un actor (doble), disposada a gravar escenes corrent qualsevol tipus de risc. Ha de ser preferentment semblant a l’actor corresponent. Així, s’evita que els protagonistes s’exposin a riscos que perjudiquin el projecte.

MUNTATGISTA O EDITOR
El muntatgista és aquella persona que, en la postproducció, monta les escenes a partir de les preses bones seleccionades al registre. Organitza la estructura dels elements, i fa ús d’una edició de durada de les preses segons convingui.

FOLEY ARTIST
El foley artist és aquella persona encarregada de tot el relacionat amb els sons o sorolls que apareixen en una pel·lícula. Fa ús de diversos materials per tal de simular-ne els sons corresponents, afegint-los posteriorment a la gravació.

DISSENYADOR DE SO
El dissenyador de so és el que s’encarrega dels sons, però en un àmbit més musical. Edita els sons i adequa les músiques per tal que s’adeqüin a les funcions del projecte.

OPERADOR DE CÀMERA
És aquella persona responsable de la gravació amb la càmera. N’ha de fer cura i s’encarrega de totes les maniobres relacionades amb aquesta. Ha de tenir una bona relació amb el director de fotografia, ja que treballen en el mateix àmbit.

Psicosis

Conills

Història del cinema

Pre-Cinema

L'ésser humà s'ha preocupat sempre per captar i representar el moviment. Els bisons amb sis potes que els prehistòrics pintaven a les cavernes demostren aquest fet. Durant segles, diverses civilitzacions o persones han cercat procediments per reproduir la realitat. Es el cas de les representacions amb ombres, els primers espectacles en públic amb projecció d'imatges animades.


Emprada ja al segle XVI, la "cambra obscura" permetia la projecció d'imatges externes dins una cambra fosca. La precursora de la fotografia. 
De la mateixa manera que, un segle després, la llanterna màgica seria la precursora de les sessions de cinema, en projectar imatges sobre una superfície plana. Per tal de fer-les arribar a tots els indrets, els firaires viatjaven amb les seves llanternes deixant bocabadats als espectadors. Sobretot quan feien servir enginyosos dispositius mecànics destinats a manipular o fer girar vidres circulars, que feien moure les imatges.

Un invent capital apareix al segle XIX: la fotografia. Per primera vegada, era possible d'impressionar i de guardar una imatge del món que ens envolta. Però alguns fotògrafs no es van conformar amb les imatges fixes i van assajar amb la fotografia d'objectes en moviment, com ara Muybridge. Fins i tot, un d'ells, Marey, va arribar a emprar una mena de fusell fotogràfic capaç de captar les diferents fases d'un moviment.

Al llarg del segle, tot un seguit d'inventors construeixen aparells -meitat ginys, meitat joguines-, que cerquen produir la il.lusió del moviment. Es tracta del Taumàtrop, el Fenaquistoscopi, el Zoòtrop i el Praxinoscopi. Una variant d'aquest últim, el Teatre òptic, construït per Emile Reynaud, és el que s'apropa més al que serà el cinema. Per tal de produir una acció contínua, es projectaven llargues bandes de més de 500 transparències de dibuixos a partir d'un aparell cilíndric que, juntament amb la projecció d'una imatge de fons des d'una llanterna, proporcionava la projecció dels primers dibuixos animats.


Ja tenim, doncs, els tres elements que constituiran el cinema: la persistència de la visió, la fotografia i la projecció. Però en faltaven dos més de fonamentals: la pel.lícula perforada i el mecanisme d'avanç intermitent que la mou. I va ser als EE.UU. on, el 1890, es va solucionar el problema, de la mà del gran inventor Edison i d'en Dickson. 



En moltes sales de diversió s'instal.laren els anomenats Kinetoscopes d'Edison, caixes que contenien una sèrie de bobines que permetien veure una pel.lícula... individualment. I és que el famós inventor es va negar a projectar-la sobre una pantalla perquè creia que la gent no s'interessaria pel cinema. Quan equivocat va estar, com el temps va arribar a demostrar...! La invenció del cinema -però- no pot ser atribuïda, específicament, a ningú. Va ser el resultat d'una sèrie d'invents de diferents persones.


Època muda

Amb tot, es considera que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895. Aquell dia, els germans Lumière van mostrar, en sessió pública, els seus films als espectadors del Salon Indien de París. En un dels seus primers films, "L'arribada d'un tren a l'estació de Ciotat", l'efecte d'una locomotora que semblava sortir de la pantalla va ser enorme. L'aparell amb el qual ho aconseguiren el van anomenar Cinematògraf. Havia nascut la cinematografia. Però l'èxit inicial es va anar fonent pel cansament del públic.

Les pel.lícules que veien sempre eren fetes sobre moments quotidians, sobre la vida laboral o familiar. I va ser la màgia i la imaginació d'un altre home, Georges Méliès, que va salvar el cinema d'acabar com un invent més entre tants d'aquella època. Méliès va fer realitat els somnis de les persones, en dur-los en les imatges que es representen en una pantalla. Per fi, la fantasia podia volar a través de la llum. Méliès és el primer inventor de ficcions. És més, de la ciència-ficció. "Viatge a la Lluna" (1902) i "Viatge a través de l'impossible" (1904) es troben entre les millors mostres de l'inventor dels trucatges. Un dels més habituals era fer desaparèixer coses o fer-les aparèixer de nou. Uns altres eren la sobrimpressió d'una imatge sobre una altra, les dobles exposicions o l'ús de maquetes. 

A principis del segle XX, el cinema ja és una indústria. Ha passat de ser un invent per a divertir a ser una màquina de fer calers. El cinema s'estén pel món. 
A Catalunya, Fructuós Gelabert esdevé pare de la cinematografia catalana i espanyola (1897). Segundo de Chomón segueix les passes de Méliès en el seu film "L'hotel elèctric" (1905), on els trucatges són dels millores de l'època. 


Com les pel.lícules eren mudes, uns rètols enmig de les escenes anaven explicant l'acció o els diàlegs. I, de vegades, un pianista donava el toc musical a l'espectacle. Les barraques dels inicis del cinema van esdevenir sales elegants i espaioses on començaven a acudir les classes benestants i no només les populars. 


Època sonora 

El cinema en color arriba el 1935 amb la pel.lícula "La fira de les vanitats", de Rouben Mamoulian, encara que artísticament la seva plenitud s'aconsegueix en el film de Victor Fleming, "Allò que el vent s'endugué" ( 1939).

El cinema d'animació es va implantant entre els gustos del públic, especialment els més menuts. Walt Disney és el creador americà predilecte fins i tot més enllà del propi país.

Els trucatges és una de les especialitats més estimades pel públic. La ubicació de castells en paisatges on no han existit, a partir de vidres pintats, o la recreació d'un goril.la gegant a partir d'un de simi petit o de maquetes, són mostres de la màgia del cinema, a la qual acaben de donar el toc la decoració, el maquillatge o el vestuari.

Enfront de directors amb plantejaments principalment comercials, fan aparició d'altres amb nous neguits estètics. És el cas de Von Stroheim, Hitchcock o Orson Welles; aquest darrer realitzà les obres mestres "Ciutadà Kane" (1941) i "El quart manament" (1942).

Mentrestant a Europa les cinematografies dels països amb governs totalitaris s'orienten cap a un cinema políticament propagandístic, sovint fallit artísticament en el cas dels feixismes. 
Pel que fa a l'Estat soviètic, segueix essent una excepció el cinema de S.M.Eisenstein, 
com ho demostren els films "Alexander Nevski" (1938) i "Ivan el terrible" (1945).


Quan la Segona Guerra Mundial esclata, el cinema es basa en la propaganda nacionalista, el documental de guerra o el producte escapista.

Dàrreres dècades

A finals dels anys 70, i després d'uns anys de cinema espectacular basat en el catastrofisme -potser com a reflex del retorn del perill atòmic-, s'imposa la recuperació de la superproducció des del punt de vista de la qualitat i de la rendibilitat. Concretament de la mà de Georges Lucas -autor de "La guerra de les galàxies" (1977)- i de Steven Spielberg, realitzador de "Trobades en la tercera fase" (1977)-. Paral.lelament, altres directors aposten per un cinema igualment comercial però tractat amb un estil de realització molt personal i creatiu, com ara Ford Coppola, Scorsese, Brian de Palma,Burton, Lynch... Són uns anys en què o es qüestiona tot -com en el cas dels films sobre Indoxina- o es retorna al passat amb nostàlgia; hi abunden els remakes i el fantàstic.

Els anys 80, l'aparició i introducció del vídeo, i l'augment dels canals televisius per vies diferents, fan que el públic vegi més cinema que mai, sense sortir de casa. Cal cercar de nou espectacularitat: pel.lícules amb força efectes especials assagen d'atreure els espectadors cap a la sala fosca. Actors musculosos esdevenen herois de la pantalla en títols violents quan no reaccionaris. Enfront d'aquest cinema consumista apareixen autors més preocupats pels temes polítics i, sobretot, per la ingerència dels EEUU en altres zones. La globalització de l'economia afecta al cinema nordamericà que s'alia amb la indústria electrònica oriental.També són temps de grans melodrames i de recuperació de la comèdia. Woody Allen hi destaca.

Encetada la dècada dels 90, la crisi d'idees s'apoderà del cinema nordamericà; així que decidí inspirar-se en els herois del còmic, aprofitant-se dels nous procediments per a la creació d'efectes especials. També algunes sèries històriques de televisió seran objecte de versions per a la gran pantalla. Gèneres com la comèdia clàssica, els grans drames, els dibuixos animats, el fantàstic o el western han retornat amb força; gèneres tradicionals als quals se'ls ha de sumar la sexualitat com a ingredient important en diversos films i l'aparició d'un nou grup d'actors joves coneguts com a la "generació X", a més d'actors infantils intèrprets de pel.lícules familiars. D'altra banda, la comèdia espanyola i el resurgiment del cinema latinoamericà han marcat durant aquests anys la cinematografia hispanoparlant.

Muntatge AV

Muntatge Audio Visual

El muntatge es l’organització dels diferents plans d’un film segons determinades condicions d’ordre i durada. 

Les funcions del muntatge són, fonamentalment:

• donar sensació de moviment;

• donar ritme;

• atorgar ideologia (només en alguns casos molt concrets). 

Podem distingir dos grups dins del muntatge cinematogràfic:

1) el muntatge narratiu;

2) el muntatge expressiu.

1) EL MUNTATGE NARRATIU

Aquest tipus de muntatge té per objecte relatar una acció, desenvolupar una sèrie d’esdeveniments. Hem de distingir quatre tipus de muntatges narratius: lineal, invertit, en paral·lel i altern.


1.1  Muntatge lineal

En aquest tipus de muntatge, l'acció transcorre sense cap salt en l'espai ni en el temps. Es tracta del muntatge més senzill i fàcil d'entendre, ja que l'acció transcorre com en la vida real i els personatges van evolucionant al llarg del guió. El clímax de la narració es troba normalment cap al final amb una progressió constant i generalment uniforme per tal de mantenir l'atenció de l'espectador.



1.2 Muntatge invertit

Les accions no es relaten seguint un ordre cronològic i, per tant, són freqüents els salts de temps. David Wark Griffith va rodar la pel·lícula The Great Train Robbery amb un muntatge que incloïa salts d'espai i de temps i uns escenaris més propis del cinema actual. Es tracta d'històries dins de la història principal. S'utilitza quan el personatge recorda el passat o vol explicar la seva vida (Flashback) o quan la narració fa un salt cap al futur (Flashforward). 

1.3 Muntatge en paral·lel

El muntatge en paral·lel consisteix a muntar, de forma successiva, fragments de dues o més escenes que passen en moments o llocs diferents, intercalats entre si amb la intenció de potenciar un clímax dramàtic o conduir la narració cap a un punt de convergència.

1.4 Muntatge altern

Consisteix a relatar diverses accions de diversos personatges que es produeixen de forma simultània i que acaben confluint en el temps i en l'espai.

N'és un exemple el final de la pel·lícula The Godfather (el Padrino), en què es relata el naixement i la mort de dues persones diferents alhora.

2) EL MUNTATGE EXPRESSIU

Són aquells muntatges que busquen comunicar a l’espectador un determinat efecte (rítmic o ideològic) a més a més de relatar unes acciones. És l’ús més “artístic” del muntatge, el de creadors com Eisenstein o Griffith. Hem de distingir entre el muntatge intelectual, el contructiu i el rítmic.

2.1 Muntatge intel·lectual (Eisenstein)

Eisenstein és el cineasta que destaca en el panorama cinematogràfic amb els muntatges intel·lectuals presentant les imatges d'una manera difícil d'entendre per la majoria de públic. Aquest tipus de muntatge està basat en el sentit metafòric dels plans completament diferents per expressar una idea que no té perquè tenir relació amb el dramatisme de la història. 

2.2 Muntatge constructiu (Pudovkin)

S’utilitzen plans individuals i fragmentats que conformen el tot. Són plans que no estan en conflicte un amb l’altre. L’espectador ha de reconstruir el tot mitjançant els plans, el significat és la suma del tot. 

La mare, de Pudovkin n'és un clar exemple d'aquest muntatge.

2.3 Muntatge rítmic (Man Ray)

El muntatge rítmic està basat tant en la durada dels plans com en el moviment dins del fotograma. La trobada entre muntatge i ritme està estretament connectada amb les teories i pràctiques d’avantguarda lligades al cinema. 

Fonamentsperceptius del cinema

Fonaments perceptius del cinema


Encara que tendim a pensar que la història del cinema neix a finals del segle XIX, és possible remuntar uns segles abans per descobrir com l'ésser humà sempre ha tingut la tendència a narrar històries als seus semblants de molt variades formes, però considerant la imatge com una de les vies preferents per a això.

La potent imatge del Pantocràtor és un bon punt d'inici, ja que sintetitzant narració i imatge es dirigeix a un públic popular, tal com faria el cinema gaire després en atrotinades barraques de fira.

Pantocràtor

Els artefactes de Muybridge i Marey suposen els primers passos cap al moviment real i que tant influirà a les obres dels avantguardistes pintors futuristes.

A partir d'aquí, el que van començar a ser petites joguines de les classes acomodades, praxinoscopi, zoòtrop, etc. es convertiran en elements fonamentals perquè invents com el Kinetoscopio o la mítica càmera dels germans Lumière puguin ser desenvolupats.

Posteriorment veurem en la presentació que la televisió porta el cinema a casa, però tot i així la capacitat de gravar i transmetre està a l'abast d'uns pocs.
Amb la Sonypack comença el domini de la imatge per part del gran públic.
Els mitjans informàtics actuals, suposen avui dia la cristal·lització dels anhels de l'home comú no tan sols per veure, sinó també per produir.

REPRESENTACIÓ I MOVIMENT

La imatge cinematogràfica està basada en una il·lusió òptica que consta de:

- El moviment de la gravació: la descomposició de la realitat que capta la càmera en fotogrames (que són una successió d'imatges estàtiques).

- El moviment del projector: reconstrucció de la realitat mitjançant la il·luminació i passada a la velocitat dels fotogrames.

L'ORIGEN DEL CINE

Les causes de l'invent del cinema són el descobriment de la persistència retiniana i el desenvolupament de la fotografia, llavors s'inventa el cinematogràfic.

Els germans Lumiére presenten a París el seu cinematògraf el 1895.

PERSISTÈNCIA RETINIANA

Consisteix en sis fotografies a una velocitat de 10 fotogrames per segon. El nostre ull no capta el salt entre fotograma i fotograma i veiem el punt del moviment. En el cinema es necessita una velocitat de 24 fotogrames per segon, quan s'inclou el so, encara que l'efecte ja es produeix a partir dels 18 fotogrames per segon.

Tot això és el que crea la il·lusió del moviment.

FOTOGRAFIES D'EXPOSICIÓ RÀPIDA

A finals del segle XIX, es va aconseguir que els productes químics de les pel·lícules tardessin a fixar les imatges en dècimes de segon. I això, va permetre a Edward Muybridge fotografiar el moviment dels animals i dels ésser humans per fases. És a dir, va aconseguir il·lustrar les imatges del moviment i el seu registre en fotografies.

Càrrecs del cinema

Càrrecs del cinema

• Director: El director de cinema o realitzador és l'encarregat de supervisar i conduir l'execució de les pel·lícules. A Hollywood des de la dècada dels 30 a la dels 50 del segle XX estaven sota contracte de les productores i tenien poc marge d'actuació, mentre en l'actualitat sovint es consideren els creadors essencials de la pel·lícula.

• Director de fotografia: Ell és qui il·lumina les escenes i defineix el "look" de l'obra, a través de la utilització de filtres a la càmera, tipus de llums, tipus de pel·lícula, lents, etc. És un dels càrrecs més importants en el cinema alhora que un dels més ignorats pel gran públic.

• Director d'art: En cinema és la persona que treballa i que està a càrrec de les localitzacions, els decorats i escenaris, el vestuari, el maquillatge, la perruqueria. De fet, representa la realitat interna del guió, "l'espai on transcorre el temps del film". Aquests temes els ha de gestionar en la seva totalitat un director artístic, que ha estat conegut durant molt de temps com a escenògraf. A més es preocupa de l'impacte que produeix, ja sigui ambiental o estructural.

• Productor: Una productora de cinema és la persona encarregada dels aspectes organitzatius i tècnics de l'elaboració d'una pel·lícula, complementant l'activitat creativa del director. La seva tasca és iniciar, coordinar, supervisar i controlar aspectes com l'obtenció de fons, contractació del personal, organitzar la distribució i finançar la pel·lícula. La paraula "productor", s'utilitza indistintament per designar tant la figura de l'empresari cinematogràfic com la del professional encarregat de liderar la producció d'una pel·lícula. En algunes ocasions aquestes dues figures són coincidents en la mateixa persona, però en altres casos l'empresari contracta un professional delegant-ne la responsabilitat.

• Productor executiu: El productor executiu sol ocupar-se de la comptabilitat, de la gestió o els problemes legals associats (com els drets d'autor). Un productor executiu generalment contribueix al pressupost del producte i pot o no treballar en el conjunt. Reuneix, contracta i gestiona l'equip humà.

• Assistent de producció: Realitza les activitats d'ajuda i assistència en tasques de coordinació, preparació i control necessàries per a la producció de pel·lícules sota la supervisió del productor. Assisteix als enregistraments, muntatges i directes col·laborant en tot el necessari amb el productor. Efectua i porta el control de les dietes de l'equip durant els enregistraments i realitza els petits pagaments necessaris per a la producció.

• Assistent de direcció: L'ajudant de direcció és l’ajudant del director de cinema. És present en totes les fases de la producció del film: preproducció, rodatge i postproducció i és l’enllaç del director amb els altres equips. És l'enllaç del director amb els caps dels altres departaments; crea un desglossament del guió, remarcant les necessitats: atrezzo, localitzacions, actors, extres, etc. Amb ajuda del desglossament del guió, crea un programa o calendari de rodatge. Durant el rodatge seu objectiu principal serà mantenir la pel·lícula al pressupost i horari prèviament planejat.

• Guionista: Un guionista de pel·lícules és l'encarregat d'escriure un text del tot detallat que determini el context, la configuració i les accions de l'obra, a més dels diàlegs. Per això primer ha de recollir informació (sovint amb l'ajuda d'un o diversos documentalistes) sobre el tema o l'obra literària que ha d'adaptar. Ha de dividir el guió no en capítols sinó en seqüències numerades; igualment, a vegades ha d'escriure diverses versions del guió, ja que aquest pot canviar en funció d'una sèrie de criteris (canvi d'actors, etc.).

• Continuista // Script: La funció del continuista o script és una professió relacionada amb l'elaboració d'una pel·lícula de cinema o televisió. Correspon a la persona encarregada de supervisar la continuïtat d'un projecte audiovisual en tots els seus aspectes visuals i argumentals, de tal manera que el fil temporal en què es narra la història no experimenti cap salt de continuïtat a ulls de l'espectador.

• Key Grip: Abans de que comenci la gravació, el key grip assisteix a les localitzacions i es troba amb el Director de Fotografia per determinar quines eines adicionals es necessitaran (dollies, carretons, grues...), i també l'equip necessari i de transport que s'haurà de dur a la localització on es filmarà. Un cop al set de rodatge, el key grip es coordina amb els departaments elèctric i de càmera amb el Director de Fotografia per controlar la llum i el moviment de la càmera.

• Stuntman // Especialista: Un especialista és una persona que realitza accions perilloses, potencialment perilloses o que requereixen una habilitat especial dins d'alguna escena de la pel·lícula. S'anomenen dobles quan substitueixen momentàniament un actor en la interpretació d'un personatge. Cada escena de risc requereix una preparació minuciosa per tal d'assegurar-se d'obtenir les imatges desitjades tot assegurant la seguretat de l'especialista i de l'equip de rodatge. 

• Muntatgista / Editor: Muntatgista és la persona que dins de la realització d'una pel·lícula, durant la fase de muntatge, s'encarrega de compondre escenes i seqüències amb un equip d'edició.  La tasca del muntador es desenvolupa bàsicament durant la fase anomenada post-producció, que és l'etapa que transcorre entre la finalització del rodatge i l'estrena.

• Foley artist: El Foley artist és la persona encarregada de la reproducció d'efectes de so que s'agreguen a la pel·lícula, vídeo i altres mitjans de comunicació en la post-producció per millorar la qualitat d'àudio. El millor art Foley està tan ben integrat en una pel·lícula que passa desapercebut pel públic. Ajuda a crear un sentit de la realitat dins d'una escena. Sense aquests sorolls de fons crucials, les pel·lícules se sentirien estranyament tranquil·les i incòmodes.

• Dissenyador de so: El dissenyador de so és un professional responsable del conjunt de músiques i sons que acompanyaran una pel·lícula. Així mateix està entre les seves funcions la manipulació dels diferents sons i músiques per permetre que s'adeqüin a les necessitats del projecte artístic en qüestió.

• Operador de càmera: L'operador de càmera és l'encarregat de gestionar la càmera. D'ell depenen funcions com l'emplaçament de la càmera, els moviments amb o sense desplaçament, i la correcta utilització de la imatge a través dels diferents tipus d'òptica i sistemes de captura.

• Assistent de càmera: Persona altament qualificada d'un equip de filmació i que s'encarrega de mantenir enfocada l'escena tot i els moviments dels actors i de la càmera mateixa. També és el responsable de les lents, filtres, de el muntatge de la càmera i dels seus accessoris per a les diferents preses a realitzar.

• Gaffer: Un gaffer en la indústria del cinema és el cap del departament elèctric, responsable de l'execució (i de vegades el disseny) de la il·luminació en una producció.

• Assistent elèctric: Els assistents elèctrics són responsables de l'operació del dia a dia del departament d'il·luminació o adherència. Les seves moltes responsabilitats inclouen la contractació, la planificació i la gestió de la tripulació; el lloguer, comandes, inventari, i devolució dels equips; seguretat en el treball i mantenir la disciplina dins del seu departament; completar les targetes d'assistència i altres documents; emmagatzematge de materials de consum; càrrega i descàrrega de camions de producció; planificació i execució de la il·luminació o aparell de llocs i / o estudis de so; coordinació amb els equips dels aparells i d'unitats fotografia addicional (si escau); el maneig de les relacions amb els altres departaments de producció; supervisar l'aplicació de les normes sindicals (si escau); i servint com el representant en el dia a dia del departament amb el cap de producció i coordinador del seu departament.

• Disenyador de vestuari: és un professional capacitat per manufacturar productes a l'àrea indumentària d'acord a un pla de producció. 

• Boom: L'operador del boom és assistent del dissenyador de so (operador de so) aquest dirigeix el micròfon, el qual està fixat al final del boom, de manera que la veu i els sons que produeixen la respiració i la roba puguin ser gravats durant la presa.

• Cap de maquillatge: El maquillador estudia els personatges que intervenen en l'obra i prepara la seva caracterització d'acord al guió i amb les instruccions rebudes del director. Aplica cosmètics i maquillatge a la cara dels actors per conferir-los la aparença física del personatge al que representen. Una varietat particular representa el maquillatge d'efectes especials. En aquest cas, el maquillador, prepara pròtesis a fi de deformar l'aparença de l'actor. Per a això, se serveix de materials com làtex o silicona i dissenya altres articles com perruques o barbes postisses.